российские сайты одежды
expertoption отзывы
http://www.portuguese-passport.online/
брокер биномо отзывы

centro de terapia gestalt

ArAdona al Facebook
Ara al FacebookArA al Twitter
CatalàCastellano
Mostrando articulos por etiqueta: vergonya
Miércoles, 09 Mayo 2012 09:10

mea culpa... un trosset de mi...

Wildberries Промокод
здесь
En alguns moments de la meva vida m'he sentit atrapada i engabiada dins d'una presó fictícia i inexistent als ulls dels altres, la presó de la culpa.

És una presó construïda per mi mateixa i amb la mateixa força com si es tractés d'una presó física, la força dels pensaments i dels sentiments paralitzava la meva llibertat física.

Encara recordo la primera vegada que em vaig sentir terriblement culpable. Era una nena petita i el fet en sí, quan el recordo, em provoca una gran rialla des de la meva òptica adulta. Simplement, vaig culpar a una altra nena dels meu baix rendiment a unes classes i la meva mare va etzibar-li una munió de crits davant de tothom. El que més recordo, és la cara d'espantada d'aquella pobre nena que era una víctima de la meva por. Tenia els ulls ben oberts i la cara d'estupefacció, no es podia creure el que li passava i no es podia defensar de cap manera, era una presa i com a presa es sentia dèbil i acorralada.

Just en aquest moment, em vaig adonar del mal que havia provocat. En aquell mateix instant, vaig sentir dins meu com si un jutge dictés sentència davant meu i m'assenyalés amb un dit acusador, davant tot un públic que contemplava l'escena, i em jutjava per sempre més. Vaig sentir dins meu que estava condemnada a sentir-me culpable durant molt de temps i a pagar per sempre més per aquell acte irresponsable.

Això, ara mateix, és una pura anècdota infantil que ja no em genera cap mena de dolor. Ara bé, al llarg de la meva vida he tornat a reviure aquesta sensació i he de confessar que durant molt de temps, cada cop que veia aquella nena, m'assaltava un sentiment de culpa difícil de suportar.

El motiu d'estar tancada en una presó fictícia és una condemna fictícia. És a dir, si repasso totes les situacions en què m'he sentit culpable no recordo que el meu entorn em portés "a judici" i hagués de pagar "un preu just per als meus actes". Per tant, és un discurs de la meva ment i és que en les vegades que he sentit culpa, dins meu, ha aparegut un jutge interior que m'ha començat a dictaminar tot un seguit de sentències molt dures que m'he aplicat perquè em semblava que era el correcte per poder purgar "els meus pecats". És a dir, és una autoflagelació.

En aquests moments, començava un procés en què el jutge interior era present al llarg de tot el dia. Des del moment en què obria els ulls fins que anava a dormir. Aquest jutge només tenia un únic objectiu: donar aliment al patiment ja que mentre pateixo estic complint amb la meva condemna i puc redimir aquest pecat.

La manera de donar aliment al patiment és tornant a reviure aquella situació. Tornar a recordar les persones que hi havia, les paraules d'aquestes persones, les expressions, el què jo creia i pensava en aquell moment i ZAS! El just moment en què jo sento que em desfaig per dins com si una falç m'arranqués quelcom meu i jo em sentís buida per dins. Aquella imatge només durava breus segons però que era molt més potent i intensa que qualsevol altre record de la meva vida.

I de les imatges (unes vegades més precises i d'altres més borroses però sempre amb un alt impacte emocional) en venien les paraules. El discurs del meu jutge interior, que es posava les mans al cap i s'horroritzava davant el que acabava de fer i/o de dir, començava a dir-me frases del tipus: ets una mala persona!, que irresponsable que has estat, no canviaràs mai, com pots haver pres aquesta decisió?, que immadura que ets!, com t'ha passat pel cap de dir això?, com pot ser que no aprenguis dels teus errors?, Per què? Perquè? Perquè?...

I començava un ritual que és el del disc ratllat. És a dir, quan aquest jutge interior comença a dir tota aquesta sèrie de sentències sempre dites amb un to de veu sever i dictatorial no para de repetir sempre les mateixes frases una vegada i una altra sense parar. Aquesta és la força imponent del malestar que ho arrabassa tot com un huracà.

Més endavant, quan vaig poder reflexionar sobre aquest sistema repetitiu i tan poc efectiu, vaig poder adonar-me que, en certa mesura, havia quedat atrapada en aquest funcionament i, en conseqüència, es tractava d' una addicció al patiment.

Quan la meva ment estava relaxada i distreta gaudint de qualsevol cosa, aquesta veu interior tornava amb més força que mai per dir-me que jo no podia passar-m'ho bé, no hi tenia dret ja que estava complint condemna! I, ràpidament, tornava a instal·lar-me en el circuit del patiment.

Em vaig adonar que quan hi havia petites escletxes a on em podia alliberar o, fins i tot, períodes de vacances, caps de setmana, dies festius, etc. aquesta veu interior era més poderosa que mai i sempre trobava pretextos o arguments per poder continuar jugant i vivint. Quan sortia els divendres de la feina, el meu cervell (de manera inconscient) ja buscava quelcom per preocupar-se i per martiritzar-se i així podia continuar vivint durant el cap de setmana. I així amb tot. D'alguna manera, també mentre patia estava al servei dels altres i pendent d'ells (sense ells saber-ho, evidentment) i no em cuidava de mi mateixa.

El pitjor de tot és que amb la culpa s'hi barreja la vergonya. Aparentment, des de fora, tot sembla un llac d'aigües tranquil·les i, en molt poques ocasions, la gent s'adonava que hi havia quelcom que em neguitejava però, per dins, era un mar agitat. I, és clar, era una presonera complint condemna en silenci.

I, és clar, fa vergonya parlar de les coses que ens fan sentir vergonya. Així que no podia compartir les meves emocions tenia por de despullar-me davant de la mirada dels altres i sentia que havia d'exposar-me a un altre jurat que em culparia dels meus errors. I jo no podia permetre això, la meva veu interior ja em condemnava centenars de vegades. La mirada dels altres i la por al rebuig encara feien amagar-me més dins del meu cau secret.

Amb tot aquest dolor, jo necessitava un analgèsic. I el millor antídot contra el patiment que vaig trobar va ser el poder somniar desperta. Així podia evadir-me del que veia quan em mirallava i somiant podia adormir la vergonya i aquietar la ment per uns moments.

Ara que he pogut escriure sobre la culpa i la vergonya, miro enrere i veig una època en què em sentia sola i espantada davant les responsabilitats que tenia al davant i ara puc dir que miro aquella època i aquella noia amb afecte per tot el què n'he pogut treure i per tot el que he pogut entendre de mi mateixa i que m'ha donat la possibilitat de canviar per viure millor.

I és que, el que més he entès, és que, al final, molts dels nostres comportaments són dirigits a tenir l'estima dels altres al preu que sigui.

Glòria

Publicado en publicaciones
מיק מק
טופס 101 להדפסה
1xbet зеркал
http://vulkan24casino.online/